Biografia
1923 - 2006
Neix a Reus (Tarragona), estudia Belles Arts a Barcelona i completa la formació entre Roma i París. Des de la capital catalana, on fixa la seva residència, viatja sovint per Espanya, França, Holanda i Anglaterra a la recerca dels paisatges.
Josep M. Morató Aragonès (Medalla d'Or de la ciutat de Reus i Fill Adoptiu de Cornudella de Montsant) neix a Reus, província de Tarragona, el 21 de maig de 1923.
Entre 1928 i 1941 resideix a Cornudella, on comença a pintar el Montsant el 1936 quan arriben a aquesta localitat del Priorat Ignasi Mallol amb els seus alumnes de l'Escola d'Art de la Generalitat a Tarragona, i Ivo Pascual, que el 1940 el va animar a estudiar Belles Arts, després de passar els mesos d'estiu pintant amb ell i els seus amics Bosch Roger i Ventosa.
El 1941 guanya la Medalla Fortuny amb 17 anys i es trasllada a Barcelona per cursar els estudis de Belles Arts. Aquí comença la seva amistat amb Bonaventura Puig i Perucho, hereu del paisatgisme corotià i de qui Morató es considerava deixeble. El 1947 coincideix a Montserrat amb Miquel Villà, que influirà en la seva forma d'analitzar el color del paisatge. Iniciat en l'impressionisme, és en el seu primer viatge a París el 1950 que comença a definir la síntesi de llenguatges que caracteritzarà la seva obra, entre la tradició naturalista del paisatge, la racionalització constructivista, herència de Cézanne, i algunes maneres de l'informalisme i l'abstracció en el traç, el color i el tractament de la matèria.
Al segon viatge a París, el 1954, descobreix la pintura plana i l'obra de Clavé, Bouffet i Chagall, desenvolupant el gust per una estètica expressionista, de perfils marcats, trets accentuats i preferència per les tonalitats fredes de grisos i blaus. L’estada a Itàlia de 1955 (on comença a treballar la pintura d'estudi i s'allibera de les imposicions de l'obra al natural) acaba d’aportar a Morató Aragonès els elements necessaris per elaborar el seu propi estil, fruit de la fusió de tendències oposades. La recerca de l'equilibri entre el real i l'abstracte, fugint de les modes i intentant que la seva pintura fos íntima i emocionalment sincera farà que no se senti lligat a cap moviment o grup concret.
Va dir el 1978: "Qui treballa en el camp de l'art, més que restar qualitats, ha d’afegir-ne. Pretenc demostrar que avui dia, encara, es pot fer una obra d'art mitjançant el dibuix, la forma "; o també:" Quan millor em trobo és pintant el record del que he viscut, amb una base d'apunts presos del natural. Això fa que m'acosti més a la realitat. Si no, algunes vegades arribaria a una combinació de colors i formes gairebé abstractes ".
Als anys seixanta, una de les seves èpoques més productives, redueix les seves sortides a l'estranger per centrar-se en el treball d'estudi, començant a utilitzar l'espàtula com a instrument pictòric gairebé exclusiu, que constituirà un dels principals atractius de l'obra d'aquesta etapa i una de les característiques definitòries del seu estil durant molt de temps. L'originalitat d'aquest tractament propiciarà (o potser serà al revés) el pas a una progressiva geometrització de la seva obra ("planificació cristal·logràfica", l'anomenarà Santos Torroella), característiques que duraran fins a principis dels setanta. Aquesta geometrització el portarà a realitzar obres cada vegada més cerebrals, trets que després aniran desapareixent gradualment, coincidint amb la recuperació del pinzell, deixant pas a un lirisme íntim i a una major suavitat de formes. 1975 serà el moment en que la seva gamma de colors arribi al punt més suau, amb predomini dels grisos i els blancs lluminosos, produint-se a partir de llavors una evolució inversa, amb la recuperació dels tons càlids i dels contrastos audaços, afinant al màxim el llenguatge del pinzell, evidenciant una dicció cada vegada més lliure i una força de traç que no perdrà ni en els últims moments de la seva producció.
Morató Aragonès sempre va mantenir-se vinculat a la seva terra, pintant els paisatges de Cornudella i Reus, que alternava en els seus períodes més viatgers amb vistes dels llocs que visitava: les costes mediterrània i cantábrica, el paisatge francès (amb una arquitectura que afavoria la geometrització), el paisatge castellà (que propiciava l’auster joc cromàtic i compositiu de difícil solució), Holanda i Anglaterra, van ser vèrtex oposats d'una realitat que ell va saber conjugar amb destresa. Fonamentalment paisatgista i excel·lent dibuixant, va dedicar també a la figura i a les composicions de cafès gran part de la seva producció. Sense oblidar, en èpoques intermèdies, els temes de marines i els bodegons.
Amb una ingent producció i un extens palmarès, reflex de la seva dedicació apassionada a la pintura, va ser també un gran amant de les tertúlies, i el seu nom forma part de les que van tenir lloc en punts emblemàtics de la capital catalana: Kansas, La Punyalada, Samoa, La Cova del Drac i Escarlata.
Va morir a Barcelona el 5 de maig de 2006, un mes després de clausurar l'última exposició a la seva ciutat natal, i reposa a Cornudella, a la falda del Montsant, formant part del paisatge que tantes vegades va pintar.